Era el dijous 17 d’agost sobre les 16.40 quan vaig sortir de la feina com qualsevol altre dia. Aquell dia havia quedat a les 17.30, com que em sobrava temps fins haver d’agafar el metro vaig decidir anar entrant a les botigues del carrer Pelai per passar l’estona.
Va ser quan em disposava a sortir del Zara de Pelai quan va passar. Estava a pocs metres de la porta quan un grup de gent va entrar corrents presa del pànic. Aquí el temps es va congelar.
Els crits i les cares d’horror em van confirmar el que ja sabia que tard o d’hora passaria. El que no sabia és de què es tractava. Bomba? Algú armat? Molts pensaments van passar pel meu cap mentre automàticament les meves cames van començar a córrer cap al fons de la botiga per sortir d’allà. Només esperava que no fos una bomba.
D’aquells minuts només recordo algunes imatges i crits, molts crits. Recordo la gent corrent en estampida i una mare apartant a la seva filla, gent llençant la roba que tenia a les mans i corrent cap al fons, un embús de gent cap a on hi ha els provador per intentar sortir per la porta d’emergència, una mare agafant molt fort el seu nadó… Plors, crits… i de cop vaig sentir una veu que deia: “ja està, ja ha acabat”. “Ja ha acabat”.
Què havia acabat? Allà dins ningú sabia què havia acabat. Vaig començar a caminar cap a la porta i em vaig adonar que les portes estaven tancades. Què acabava de passar a fora?
Al final vaig escoltar que l’home de seguretat deia que una furgoneta havia entrat per la Rambla i havia atropellat a molta gent.
Els crits, les cares de pànic, l’horror viscut, és algo que no em trauré mai de la ment.
Deja tu comentario