El 28 de febrero en TLP Tratamientos impartimos un taller sobre procrastinación llamado “¡Deja de procrastinar y hazlo!”.

Fue impartido por Diana Molina que como sabéis es una de las psicólogas del centro. Su contenido giró en torno a la presentación de la procrastinación, la explicación de que facilita la procrastinación a nivel biológico y a nivel ambiental, consecuencias positivas y negativas, las causas y las propuestas de cambio.

Fue un taller sintético y práctico como indican los testimonios de algunos de los asistentes:

“Muy útil y al día siguiente ya me puse a trabajar en ello”. “Fue muy ameno” “Al ser un taller participas más” (A.N).
“Dòna moltes eines per solucionar el problema” “Va ser molt entretingut” (Ester Collell)

“Molt interessant. M’ha ajudat a veure que no només vol dir ser gandul. Hi ha molt més darrera. Sabent l causa i sent-ne conscients és més facil solucionar-ho” (D.A)».

Y para acabar os presentamos este relato corto que ha escrito un adolescente de 16 años y que explica con ironía y humor el proceso de procrastinar. Eso sí, en este caso, con un final feliz.

La barra de pa:

Tot comença un dissabte, el sol tocava de manera gentil la finestra de les habitacions.  Com de costum la família Fenolleda estava desperta. Tots menys el petit de la família, en Joan.
Era un adolescent de catorze anys. A diferència de la resta de la seva família  no gaudia de la activitat contínua i preferia una vida més pausada -alguns dirien que massa i tot-.
L’únic dilema que el pertorbava  aquell dissabte era una petita nota on ficava: ‘’Estem fora, vés a comprar pa abans de les dues’’.
La idea de sortir al carrer el cansava, sentia una profunda atracció al sofà i deixar-lo significava un sacrilegi.
Al principi no va suposar una de les seves principals preocupacions, va decidir evadir l’obligació amb la frase que caracteritzava perfectament a un procrastinador «Ja ho faré després». Saber que tenia tant de temps fins les dues el va donar una sensació de seguretat.
Una hora més tard en Joan encara es trobava enganxat al sofà tapat amb un grapat de mantes quan una espècie de timbre sonà des de la llunyania de la casa. EnJoan que es trobava acurrucat en aquell fort trobà odiós el so. Trencava l l’harmonia que hi havia. Després de tot hauria de moure’s per poder agafar el telèfon que emetia la cançoneta i en el procés, treure’s de la posició que tant temps  li havia costat agafar.
Va pensar que segurament seria una empresa que volia vendre alguna classe de producte (la majoria de vegades inútil), que servia per robar diners de manera injustificada, però no li deixava de rondar a la ment que podria ser la mare, preguntant si havia anat a comprar el pa.
Les dues opcions el deixaven en una posició vulnerable: una el faria perdre temps i amb l’altre rebria una esbroncada de sa mare preguntant perquè a la 1 i mitja encara no havia anat a comprat pa.
Va decidir que l’opció més òptima seria ignorar el maleït fixe i anar a comprar pa. Es va mentalitzar  i decidit, va destapar-se. Un calfred va recorre el seu cos però ja no podia acoquinar-se. El seu objectiu es trobava a 80 m des de casa. Ràpidament es va posar el primer que va trobar al calaix de la roba i s’encaminà ràpidament a la porta. Es posà el seu abric i diners en mà  va dirigir-se cap al forn de pa. En arribar el seu pitjor somni es va fer realitat.
La fleca estava tancada. Tancava a les 2, eren les 2:05. Decebut tornà a casa. Potser si de camí al forn de pa no s’hagués quedat mirant la petita tenda de còmics, hauria comprat aquella barra que tant necessitava; però no hi havia temps per  penedir-se, es va posar a córrer pels carrers propers fins a complir amb la seva obligació .
Una vegada a casa la mare el va felicitar. Francament ella no creia que en Joan es mouria del sofà en tot el dia però el que no sabia és que el seu fill havia estat durant 15 minuts corrents de cantonada en cantonada per tal de trobar un forn de pa obert.