Fa un mes em vaig intentar suïcidar. Aquesta, però, no és la notícia, i tampoc no és el motiu
que em porta a escriure: intents de suïcidi, i suïcidis complets, n’hi ha cada dia. No són
notícia no pas per la seva quotidianitat, sinó perquè a la nostra societat la mort és un tabú
fins i tot si és voluntària. Allò que em porta a escriure és la voluntat de llum. La voluntat
d’una llum concreta: aquella que vull posar al voltant del suïcidi, que per molts, fins i tot per
aquells qui t’han d’acompanyar en el moment dificilíssim del rescat, és un misteri o, fins i tot,
una irresponsabilitat, una culpa, un ultratge.

Recordo que era al llit i dos homes que havien vingut amb una ambulància van entrar a
l’habitació. Un d’ells va mantenir-se en silenci, impertèrrit, no sé si per professionalitat, per
costum o per protocol. L’altre, però, va prendre l’actitud contrària. Em va mirar i va dir:
venga, levántate, aquí no estamos para cachondeos. Aixecar-me se’m feia físicament,
objectivament, gairebé impossible. Projectant en mi una voluntat en aquells moments
inexistent, l’home que parlava va afegir: venga, ¡que te muevas!
Entre tots dos, el silent i l’atrevit, van aixecar-me del llit. Per arribar a l’ambulància havíem
de baixar les escales; el meu estat, però, em va fer caure. Quan era a terra vaig notar una mà
que em premia molt fort l’estèrnum. Recordo el dolor (que va durar uns quants dies) i un
altre cop el mot cachondeo. També recordo que vaig demanar si podia baixar les escales amb
el cul, perquè no podia moure les cames. Lacònic i orgullós, va dir: no, no se puede. No cal
dir que les escales eren les de casa meva, la meva pròpia.

Un cop a baix l’atrevit va desfer-se, amb el seu tacte i savoir-faire característics, de la meva
mare. Quan ja érem gairebé a la porta, vaig tornar a caure. ¿Por qué te tiras? Venga,
levántate, ¿no ves que estás haciendo sufrir a tu familia? i acte seguit: ¡QUE NO, SEÑORA,
QUE NO PUEDE VENIR! Suposo que ell tampoc no ho devia veure, que estaba haciendo
sufrir a mi familia.

Un cop a l’hospital em va fer seure en una cadira de rodes i va quedar-se una bona estona
amb mi. Cada cop que se’m dirigia ho feia amb una insolència carregada de rancúnia. Era
evident que creia que s’estava dirigint a una persona imbècil, o, com a mínim, a una persona
més imbècil que ell mateix. Feia seves totes les indicacions de la metgessa i assumia, altre
cop acríticament, que no les voldria seguir. Qui sap per què va creure que era adequat
recordar-me tot el dolor que causaria si no les seguia, o si no ho feia tan ràpidament com el
seus agosarats privilegis l’hi haurien permès. Finalment vaig quedar en mans del personal de
l’hospital i ell va marxar. L’home que callava ho seguia fent.

Espero que aquest text serveixi per il·luminar, com a mínim i encara que sigui tènuament,
dues veritats que és necessari que s’escampin. La primera, que cal que tots els professionals
de l’àmbit sanitari tinguin formació especialitzada en trastorns mentals. La segona, que
intel·ligència i trastorn mental ni s’impliquen ni s’exclouen mútuament: és perfectament
possible ser intel·ligent i tenir un trastorn mental alhora, de la mateixa manera que és
perfectament possible ser intel·ligent i no tenir-ne cap. Ni som imbècils ni som genis: som
només humans que patim molt.

Pit-roig